UN VÍDEO PRECIÓS… I ALLIÇONADOR

Val la pena que el mireu, de veritat. Després de molt temps de deixar-te una mica de banda, torno a acudir a tu, blog, per donar a conèixer un vídeo que em sembla que només té coses bones i que transmet bon rotllo i valors positius.

El “Canigó” de Verdaguer en 125 veus

Aquest és un projecte d’aquells de gran envergadura i que caldrà guardar no massa lluny en la memòria dels nostres ordinadors. Es tracta de fer una lectura íntegra del Canigó de mossèn Cinto Verdaguer feta per 125 persones del país. No cal sentir-les totes. Només amb un petit tast de tant en tant n’hi ha prou per entendre la grandesa poètica i la potència lingüística d’aquesta obra.

Us adjunto l’enllaç al projecte sencer:

125 veus

i el primer video

Una interpretació “digital” del Nadal

La meva manera modesta de donar-vos el BON NADAL!

Però és molt divertit. I demostra que hi ha gent que rumia molt!

A qui hagi de ser el nou President de la Generalitat…

Primer de tot, deixeu-me felicitar-vos, President, perquè voldrà dir que els catalans hauran dipositat la confiança en vós i en el vostre projecte per conduir el país els propers quatre anys i això, es miri com es miri, sempre és un gran honor, encara que també una enorme responsabilitat que adquiriu davant de tots nosaltres.

Dit això, permeteu-me, President, que us compadeixi. Aquests propers anys que sereu al Palau no seran bons temps pel responsable de governar la cosa pública. Us trobareu el país endeutat, desorientat, cansat i maltractat, malgrat que venim de la major expansió econòmica que es recorda en temps. Però això s’ha acabat i us trobareu la caixa buida i molts deutes per pagar i molts compromisos adquirits. Un error, una frivolitat o una relliscada, que en temps de bonança passarien desapercebuts, en temps de crisi i de necessitats el país no us la perdonarà. Aneu en compte, President, amb les despeses supèrflues o sumptuàries, amb publicitats inútils, informes fraudulents i luxes que fan mal a la vista. Estigueu molt atent als corruptes, que s’acosten al poder com les rates al formatge, quan hi ha bonança, però també quan hi ha crisi. Sigueu inflexibles amb tots ells. Desconfieu-hi quan tingueu la menor sospita.

No fomenteu la cultura de la subvenció ni de la repartidora. No ens omplim la boca parlant de la ‘cultura de l’esforç’? Sigueu rigorós en la despesa dels nostres diners. Tenim dret a demanar-vos-ho, President, perquè fins ara s’ha vist molta alegria i molta màniga ampla en la classe política. Això ha de canviar, estem d’acord? Exigiu eficiència als vostres funcionaris, eviteu capelletes administratives i reietons que dicten normes incomprensibles, no maregeu al ciutadà ni ho poseu massa difícil als emprenedors. Aquesta seria una bona manera de començar.

Doneu ordres als vostres consellers de no prometre res, President. I convenceu-vos, que la gent que teniu l’honor de governar, tant si us ha votat com si no, no som imbècils. Ja han passat els temps de l’abundància en què qualsevol mindundi (perdó, President, per la paraula) anava per aquests pobles i comarques, on era rebut com un virrei, prometent l’oro i el moro. Mindundis amb cotxe oficial, cap de protocol, fotògraf de la casa i cap de premsa. En temps de crisi, cal alimentar tanta vanitat, President? Que ningú no prometi res, repeteixo. Ja s’han fet prou obres, equipaments i serveis que ara en aquests moments no són sostenibles i que s’hauran de tancar. En el seu moment algú va tallar una cinta (i potser algú altre va cobrar alguna comissió). Algú se’n recorda, ara? L’important en aquests moments no és construir, és mantenir. Això desencanta el país, President. Aprenem la lliçó. Corregim l’error. No prometeu res en els propers quatre anys. Ara és el temps que un President ha de parlar al país mirant-lo als ulls i explicant que la situació és difícil de quina manera ens proposeu que passem el tràngol i com ens en podem sortir, si és que creieu que ens en podem sortir.

Doneu exemple, President, de fermesa davant dels atacs que vindran de fora. Estem maleïts, no ens poden veure, perquè som com som, perquè uns quants encara parlem una llengua que ells no volen entendre, perquè ens estimem aquest país. Ens volen igual que ells, ens volen sotmesos. Sigueu enèrgic, President, i planteu cara. Darrere vostre, si voleu, en vindrem molts més. No feu tacticisme ni us arronseu, ja veieu on ens ha portat aquesta prudència catalana. El país anirà darrere vostre, si veu que teniu les idees clares, valentia i la causa s’ho val. Ja ho hem demostrat moltes vegades. El país existeix i està viu, President. No el menystingueu.

I després de dir tot això, us desitjo tota la sort del món, President!

Cap de setmana a l’Empordanet

Amb un dissabte amb un temps variable de tardor, ens hem deixat caure per aquests paratges. A la foto, presa des de sa Riera es poden veure les Medes al fons. I el mar embravit. Per vosaltres…

Després de vacances…

Ara m’adono que he tingut aquest bloc parat durant gairebé un mes. El mes de vacances. Encara que tenia bons propòsits de no deixar adormir-se el bloc, no he estat capaç de penjar-hi res de nou. Tant se val. Només faltaria que aquesta afecció gratuïta i voluntària d’escriure les coses absurdes que em passen pel cal s’hagués de convertir en una obligació. Ja podríem plegar!!

Paradoxalment, en torno a posar a escriure quan arriba setembre i ens tornem a trobar amb la voràgine de la realitat i no queda temps per res: la feina, la família, les obligacions, els viatges, l’anar a contrarellotge… Som estranys els humans!

Tenim per davant una tardor passionant, on han de passar moltes coses. Estarem atents al que passa i, si ens ve de gust, les comentarem. De moment deixo anotades cinc coses que han passat aquest estiu i que ara em vénen al cap.

–Manifestació del 10 J. Quina gran mostra de civisme i responsabilitat social. Quina vergonya com l’han malbaratat els polítics!
–4 de 8 dels moixiganguers d’Igualada. Que una colla de castellers modesta com la del meu poble aconsegueixi alçar un pis més (passar de set a vuit) és una gesta que omple de joia. Jo era a la plaça i vaig veure aquest gran castell que va pujar i baixar amb molta elegància i seguretat. Tots vam compartir l’emoció de la colla.
–Teatre Mòbil. Que bons que sou! Us vaig veure a la Festa Major de Sant Genis, al mig de la plaça, que fèieu l’obra Rau-rau.  Ens ho vam passar pipa, tant els petits com els grans. Gràcies!
–La teoria d’Stephen Hawkings sobre la inexistència de Déu. He llegit al diari que el científic anglès ha afirmat en el darrer llibre que es pot demostrar la creació de la matèria i del món per causes naturals, sense haver de recórrer a una instància divina que ho expliqui. És interessant i caldrà llegir-ho.
–El darrer dia de platja. L’altre dilluns vaig anar a la platja, sabent que segurament seria el darrer dia d’aquest estiu que el mar i jo estaríem en contacte. No ho sé, fa una sensació de tristesa.

Teatre mòbil a l'inici de l'actuació a Sant Genís (4/9/2010)

La llibertat de matar, la llibertat d’agredir, la llibertat de prohibir…

És un vell recurs trampós i fal·laç, fer servir el concepte de la llibertat per reclamar les coses que no pots tenir, o que no et pertoquen, o que no pots fer perquè els altres no ho volen. Amb la puresa i la noblesa que se suposa que té la paraula llibertat s’amaguen i es disfressen fosques pretensions.

Segur que m’enteneu. Els que estan per marginar i discriminar la llengua catalana, diuen que ells volen la llibertat de poder educar els seus fills en castellà. I, en nom de la llibertat, es carregarien t0t un sistema escolar. Més. Si recordeu el lema de l’emissora més carca, reaccionària i farisea era: COPE, somos libres. I en nom d’aquesta llibertat insultaven, escarnien, manipulaven, enfrontaven territoris… Potser encara ho fan, però no els escolto. El mateix Partit Popular, en tota la seva croada contra Catalunya (que ha estat llarga i treballada) sempre ha apel·lat a la llibertat dels ciutadans, no pas dels catalans que ja hem anat dient la nostra, sinó la dels altres els espanyols. És, doncs, més important la llibertat d’un sol jutge a no voler entendre el català, que la de milers de ciutadans a expressar-se en la seva llengua. Després els mateixos que demanen la llibertat per les seves coses són els primers a reclamar l’acompliment íntegre de les condemnes, que els immigrants s’han d’adaptar als costums i la llengua d’aquí, i si no que els expulsin, que es tingui mà dura, cony!

L’argument, suposo que ho veieu, és absolutament trampós.  I a aquestes alçades, ja no hi hauríem de caure, en aquestes trampes. A mi de petit (quan, curiosament, encara no hi havia llibertat) em van ensenyar un principi que, en general, funciona: la meva llibertat acaba on comença la llibertat dels altres. Així de senzill. Potser caldria afegir-hi que si els altres són més, la meva llibertat serà proporcionalment menys gran. Jo sol, vivint en una illa deserta tindré tota la llibertat del món. Si a l’illa en som 1000, la meva llibertat es veurà proporcionalment reduïda, en benefici de la convivència.

Tot aquest rotllo ve perquè resulta que vaig sentir el nostre ínclit president de la Generalitat utilitzar l’argument de la llibertat per justificar el seu vot en la ILP que demanava l’abolició dels toros a Catalunya. Sapigueu que el president de Catalunya va votar que no se suprimeixin les corrides de toros. I per defensar la seva postura, va utilitzar el mateix argument que ha utilitzat la dreta més recalcitrant, la Cope, etc…  L’argument de la llibertat, l’argument trampós. Quina llibertat defensaves, Montilla, amb el teu vot? El teu vot està amb la llibertat. Quina? La dels 400 afeccionats als toros que hi ha a Catalunya, els 400 que van habitualment a veure una salvatjada? O la llibertat de mig milió de catalans que vam signar per canviar una llei i ser un país més presentable i menys caspós?

Abolim els toros, d’una vegada??

Ja fa mesos que cueja el debat al Parlament sobre l’abolició de les corrides de toros al nostre país. No entenc que hi hagi d’haver tants problemes ni que el debat s’hagi emmerdat d’aquesta manera. El PP i Ciutadans volen els toros. Els Socialistes els volen (però han de fer veure que no els volen) i els altres partits hi estan en contra. Més o menys la foto de sempre. Els diputats tindran llibertat de vot i ja veurem què passa amb la votació.

El que no puc entendre és que s’hagi de dubtar tant a l’hora d’abolir una pràctica tan bèstia i tan cruel. La tortura i la mort d’un brau, a la vista del públic, sense cap restricció, no té cap justificació. Cap. Ni a Catalunya ni a les Espanyes. En aquest país vivim la paradoxa que no es poden exposar ni vendre periquitos ni tortuguetes a la Rambla, però en canvi hi ha carcamals que tenen tots els beneplàcits oficials per veure com es tanca un toro en una plaça i allà se’l pot punxar amb una llança, se l’humilia i se’l tortura amb les banderilles, se’l mareja, se’l dessagna i al final, quan ja està ben debilitat, el torero li clava l’estocada final, que pot ser certera… o no. Després li tallaran les orelles que seran el trofeu que marcarà la glòria del torero. Tot plegat, medieval.

A què esperem? Quin és el problema? Fora, abolim-ho d’una vegada, cony!

I dels correbous, tan catalans? N’hauríem de parlar. A mi, veure un brau amb les banyes enceses em causa tant dolor…

MONTILLA, NO VINGUIS… VÉS A BODES AMB LA CHACÓN!

Dissabte tinc reservat lloc a l’autocar d’Òmnium d’Igualada per anar a Barcelona a la manifestació. I com jo hi haurà molta altra gent. No és una manifestació alegre. És estrictament una resposta  de dignitat nacional i també de dignitat personal. Per això ens sentim cridats a manifestar-nos com a poble.

Però tenim el president que té problemes ideològics per posar-se darrera d’una pancarta  que diu. “Som una nació. Nosaltres decidim“.  I (ell i el seu partit) pressiona d’una manera indecent per posar-se davant de la manifestació amb una senyera que no digui res!!!

Òstia Montilla, quin és el problema? No estàs d’acord amb l’enunciat: Som una nació? Això et provoca urticària? Però si ho diu el preàmbul de l’Estatut que tu vas votar i que ara defensem!! Si no hi estaves d’acord, per què el vas votar? O potser el problema és que no estàs d’acord amb l’enunciat: Nosaltres decidim?  Si no recordo malament tu i el teu partit i els altres partits ens vàreu cridar a Referèndum per decidir si volíem aquest Estatut. No és així? I justament el problema que es planteja és que “uns altres” han dedidit per damunt de la nostra voluntat, per això estem emprenyats i ho escrivim en una pancarta i una colla de ciutadans (que ens sentim poble català) ens hi posarem al darrera.

Però tu no. Tens problemes de consciència amb aquest eslògan. Doncs si en un moment de la transcendència històrica com la que vivim el problema “nacional” és que el president se sent incòmode amb aquest enunciat, és que tenim un president que:

1-No està a l’alçada del que li reclama el seu poble (alerta he dit poble, no he dit votants).
2-No es creu (i potser no s’ha cregut mai) que Som una nació i que Nosaltres decidim.

Sospito que et passen les dues coses alhora. No el necessitem per res, un president així. Que es quedi a casa, amb la consciència tranquil·la. Ja en votarem un altre. Ja s’hi va quedar en el moment de les Consultes per la independència. Que ens deixi manifestar-nos amb decisió, indignació i esperança. Però ja n’hi ha prou de manipular, de desmobilitzar, de fer el fariseu, de posar condicions.

Almenys la Carme Chacón, ho té clar: està encantada amb la sentència i anirà aquest dissabte a bodes. Això sí que és coherència.

…per fer-ho cremar tot aquesta nit…

Aquest any, la nit de sant Joan m’ha arreplegat desprevingut. Culpa meva, eh? El solstici ha arribat massa de pressa i no estic encara preparat ni a punt per rebre l’estiu.  Potser perquè no ens ha fet primavera, potser per cansament, o per la crisi, o per la desgana… no he(m) tingut temps per fer a la plaça una bona pila de fusta per cremar. No hem aplegat palets, mobles vells, cartrons ni caixes de fruita… Haurem d’improvisar una foguereta a darrera hora. I en tenim tantes ganes -i tanta necessitat- de cremar-ho tot, aquesta nit!

Aquesta és la gran paradoxa d’aquests temps que estic vivint. D’aquesta nit en particular. Tinc moltes ganes de cremar-ho tot, de purificar l’ambient, de renovar-me per fora i per dins, de fer neteja i veure la vida d’un altre color… Però no hem tingut temps de fer llenya ni d’ordenar la foguera. Costa saber què s’ha de cremar aquesta nit. I fins que no sapiguem què collons hem de cremar…

En una magnífica cançó escrita el 1968, Joan Manuel Serrat ens parla d’una nit de sant Joan com la meva (o la nostra) d’aquest any.  Sí, em sento com l’home gran que camina pels carrers del seu barri i quan veu els nens que preparen la foguera, vol ser com ells i recuperar la il·lusió per fer-ho cremar tot aquesta nit…

Escolteu-la que és preciosa!