La llibertat de matar, la llibertat d’agredir, la llibertat de prohibir…

És un vell recurs trampós i fal·laç, fer servir el concepte de la llibertat per reclamar les coses que no pots tenir, o que no et pertoquen, o que no pots fer perquè els altres no ho volen. Amb la puresa i la noblesa que se suposa que té la paraula llibertat s’amaguen i es disfressen fosques pretensions.

Segur que m’enteneu. Els que estan per marginar i discriminar la llengua catalana, diuen que ells volen la llibertat de poder educar els seus fills en castellà. I, en nom de la llibertat, es carregarien t0t un sistema escolar. Més. Si recordeu el lema de l’emissora més carca, reaccionària i farisea era: COPE, somos libres. I en nom d’aquesta llibertat insultaven, escarnien, manipulaven, enfrontaven territoris… Potser encara ho fan, però no els escolto. El mateix Partit Popular, en tota la seva croada contra Catalunya (que ha estat llarga i treballada) sempre ha apel·lat a la llibertat dels ciutadans, no pas dels catalans que ja hem anat dient la nostra, sinó la dels altres els espanyols. És, doncs, més important la llibertat d’un sol jutge a no voler entendre el català, que la de milers de ciutadans a expressar-se en la seva llengua. Després els mateixos que demanen la llibertat per les seves coses són els primers a reclamar l’acompliment íntegre de les condemnes, que els immigrants s’han d’adaptar als costums i la llengua d’aquí, i si no que els expulsin, que es tingui mà dura, cony!

L’argument, suposo que ho veieu, és absolutament trampós.  I a aquestes alçades, ja no hi hauríem de caure, en aquestes trampes. A mi de petit (quan, curiosament, encara no hi havia llibertat) em van ensenyar un principi que, en general, funciona: la meva llibertat acaba on comença la llibertat dels altres. Així de senzill. Potser caldria afegir-hi que si els altres són més, la meva llibertat serà proporcionalment menys gran. Jo sol, vivint en una illa deserta tindré tota la llibertat del món. Si a l’illa en som 1000, la meva llibertat es veurà proporcionalment reduïda, en benefici de la convivència.

Tot aquest rotllo ve perquè resulta que vaig sentir el nostre ínclit president de la Generalitat utilitzar l’argument de la llibertat per justificar el seu vot en la ILP que demanava l’abolició dels toros a Catalunya. Sapigueu que el president de Catalunya va votar que no se suprimeixin les corrides de toros. I per defensar la seva postura, va utilitzar el mateix argument que ha utilitzat la dreta més recalcitrant, la Cope, etc…  L’argument de la llibertat, l’argument trampós. Quina llibertat defensaves, Montilla, amb el teu vot? El teu vot està amb la llibertat. Quina? La dels 400 afeccionats als toros que hi ha a Catalunya, els 400 que van habitualment a veure una salvatjada? O la llibertat de mig milió de catalans que vam signar per canviar una llei i ser un país més presentable i menys caspós?

Abolim els toros, d’una vegada??

Ja fa mesos que cueja el debat al Parlament sobre l’abolició de les corrides de toros al nostre país. No entenc que hi hagi d’haver tants problemes ni que el debat s’hagi emmerdat d’aquesta manera. El PP i Ciutadans volen els toros. Els Socialistes els volen (però han de fer veure que no els volen) i els altres partits hi estan en contra. Més o menys la foto de sempre. Els diputats tindran llibertat de vot i ja veurem què passa amb la votació.

El que no puc entendre és que s’hagi de dubtar tant a l’hora d’abolir una pràctica tan bèstia i tan cruel. La tortura i la mort d’un brau, a la vista del públic, sense cap restricció, no té cap justificació. Cap. Ni a Catalunya ni a les Espanyes. En aquest país vivim la paradoxa que no es poden exposar ni vendre periquitos ni tortuguetes a la Rambla, però en canvi hi ha carcamals que tenen tots els beneplàcits oficials per veure com es tanca un toro en una plaça i allà se’l pot punxar amb una llança, se l’humilia i se’l tortura amb les banderilles, se’l mareja, se’l dessagna i al final, quan ja està ben debilitat, el torero li clava l’estocada final, que pot ser certera… o no. Després li tallaran les orelles que seran el trofeu que marcarà la glòria del torero. Tot plegat, medieval.

A què esperem? Quin és el problema? Fora, abolim-ho d’una vegada, cony!

I dels correbous, tan catalans? N’hauríem de parlar. A mi, veure un brau amb les banyes enceses em causa tant dolor…