MAPA D’ESPANYA, 1850

M’ha arribat a través del grup de l Facebook Portal de cultura catalana una imatge d’un mapa polític d’Espanya traçat, segons diuen, el 1850. No tinc cap certesa sobre la veracitat del document, ni cap referència bibliogràfica, però concedim-li el benefici del dubte i observem-lo.

Fa 160 anys hi havia quatre Espanyes:
1-La España Uniforme o puramente constitucional, pintada de color marró. L’Espanya eterna, de matriu castellana.
2-La España Incorporada o Asimilada, pintada de color verd. L’antiga Corona d’Aragó, aquí hi som nosaltres.
3-La España Foral, pintada de color blau i que actualment segueix més o menys igual.
4-La España Colonial, Antilles, Filipines, molt vinguda a menys i definitivament desapareguda.

No és la cartografia una disciplina neutral. La cartografia té ideologia. I aquest mapa suposa un gran exercici d’honestedat ideològica per part de la persona que el va traçar. Ell pensava així i dibuixava això. El mapa és un reflex directe del pensament del cartògraf i d’una manera d’entendre la seva nació. Una manera de veure Espanya que, m’atreveixo a dir, està plenament vigent encara avui.

El mal és que, amb tots aquests anys, la ratlla verda ha reculat cap al mar i l’España Incorporada o Asimilada és més petita i està més sola. Però resistim!

Divertimento informàtic…

Te l’he fusellat vilment. Thanks, G.B.

NO HE FET LA VAGA… DE FUNCIONARIS

1-Funcionari? Perdoneu-me, sóc mestre. Ensenyo català a adolescents. Vaig a treballar cada dia i m’esforço a fer la feina tan bé com puc. A l’escola pública. Que té molts defectes, molts. Però que té un paper essencial i una funció bàsica, almenys així ho crec. Que està essent enormement i irresponsablement maltractada (per la pròpia administració que és la titular del servei, per la premsa,  per una part de la societat, pel morro i els abusos d’alguna gent que hi té la plaça i amb qui hem de conviure).

2-La vaga és una forma de protesta obsoleta i ineficaç. Quantes dècades fa que no s’aconsegueix res amb una vaga? Els treballadors hauríem de trobar altres formes de fer sentir la nostra veu. Pressionar de manera més imaginativa. Utilitzar la premsa i els mitjans moderns amb astúcia. Tenir clar on volem anar. Buscant complicitats, no fent-nos antipàtics (anem de camí de convertir-nos en controladors aeris).  Fent propostes serioses. A aquestes alçades de la història potser seria oportú preguntar-se de quina manera els sindicats han administrat la seva força. Em fa l’efecte que suspendrien amb nota baixa.

3-L’única manera de recuperar el nostre prestigi serà fent la feina bé. No hi ha altre secret. I netejant l’administració de caradures, mandrosos, acomodats, antipàtics, ineficaços, impuntuals, ineptes. Estic disposat a renunciar a una part del meu sou (més alta si cal que la que ens trauran ara) a canvi que s’introdueixin mecanismes de control de la nostra feina. I que hi hagi la possibilitat de fotre gent al carrer, si no va a treballar o no treballa bé. És clar que sí!! A qui li fa por? Igualem-nos per dalt, i no per baix! Introduïm també de mecanismes de control ciutadà i avaluació tècnica de la gestió dels polítics que tenen la responsabilitat de dirigir l’educació d’un país, més enllà de la votació cada quatre anys.

4-La meva crítica més ferotge i descarnada als governants que, després del període de  bonança econòmica més gran que es recorda, han deixat el país com un solar i no hi ha diners per mestres, per vacunes o per la cooperació internacional. Pagarem els treballadors amb la rebaixa del sou (això rai!) però especialment amb la degradació de les condicions de servei d’escoles i hospitals. I això, senyors, no té perdó de Déu.

Òstia, plegueu!! I us ho dic treballant.

A PROPÒSIT DEL BURCA I DE LES AULES D’ACOLLIDA

Hi ha problemes que, senzillament no existeixen. I quan es busquen solucions populistes per problemes que no existeixen s’arriba a fer el ridícul, com aquell emperador que es passejava en pilotes pel carrer fins que un nen el va veure…  Ara tenim els nostre polítics locals preocupats per resoldre l’ús del burca al nostre país.  Segons sembla el nombre de dones detectades que utilitzen el burca en tot el país és de dues a sis. Tant se val, ni que fossin seixanta.

Aquest és un problema real, en aquests moments? Cal perdre-hi ni un minut? El país reclama dels nostres representants (i dels nostres periodistes, que els donen corda) aquest tipus de dedicació? Sempre hem d’anar a remolc dels francesos? I si realment la cosa és tan greu, que tinguin la valentia de prohibir radicalment el burca a tot arreu. A mi em sona ridícul que els ajuntaments proclamin solemnement que prohibiran l’ús del burca “en les dependències municipals”. I què? Amb aquesta mesura aconseguiran dignificar la dona que en porta un? O aïllar-la encara més? Em sembla que utilitzar la immigració en aquests moments com a pantalla per tapar la seva incompetència és pervers i pornogràfic. No els preocupa gens, el burca, no ens enganyem. Ni la pobra dona que va dintre. Ni el marit que potser l’obliga a posar-se’l. El que volen és marcar territori. Lamentable.

Al costat d’aquest castell de focs del burca hi ha una notícia que hi té relació i passa desapercebuda. I aquí sí que ens hi juguem molt. Les retallades de l’administració s’han endut per davant bona part de les polítiques educatives en l’àmbit de la integració a les escoles dels infants i joves que provenen d’altres llocs del món, el que s’anomenen aules d’acollida. Se les ahan carregat. No hi ha diners. Ara és igual si a les escoles i instituts no se’ls pot prestar una atenció especial i ajudar-los a ser ciutadans d’aquest país donant-los almenys l’oportunitat de parlar i entendre el català. Ara hauran de sobreviure sols. Això si, sense burca.

Per què no en fotem una de grossa?

3 raons per anar al REC.01 (3,4 i 5 de juny a Igualada)

Primera. Per descobrir (i redescobrir) un barri únic i fantàstic d’Igualada. Qualsevol moment és bo per passejar-hi i badar-hi, però hem de felicitar-nos que de tant en tant un barri normalment tranquil i poc atrafegat canviï el seu aspecte, cobri vida i s’ompli de gent, de color i de sorpreses. Aquest esdeveniment del REC.01 té un encant afegit precisament pel lloc, el marc, l’escenari, on es fa. No oblidéssim que aquest barri estava encara no fa mig any seriosament amenaçat per un Pla urbanístic municipal i el sentit del Rec.O va ser clarament reivindicatiu.

Segona. Els organitzadors (organitzadores ?) ens van sorprendre l’any passat amb una colla d’accions o activitats culturals que vestien el Rec:  projeccions d’imatges en les parets, un concert nocturn, una colla de llibres per llegir i unes butaques per asseure’s, els museus oberts i gratuïts, algun lloc per prendre una cervesa i conversar. Aquest any s’anuncien altres al·licients culturals. A veure…

Tercera. Per comprar bé de preu. Jo no sóc gaire seguidor del món de la moda. Hi entenci poc i no hi pateixo gens. Però em sembla un autèntic luxe que una colla de marques i firmes de renom, de prestigi i de qualitat s’avinguin a passar tres dies a Igualada, col·locar les seves col·leccions al soterrani d’alguna adoberia o en el fons d’un magatzem en desús  i oferir el seu producte a preus assequibles.  I m’agrada veure colles de gent contenta  (no només dones, eh?) carregades amb bosses pujant cap a la Rambla a buscar algun lloc per dinar.

Us deixo un enllaç amb la pàgina oficial de l’esdeveniment. Per cert: Felicitats i sort!!

“La música de la fam” de J.M.G le Clézio

Aquest és el llibre que hem llegit aquesta vegada al Club de lectura de la Biblioteca d’Igualada i el comentarem amb el grup de lectores (perquè la immensa majoria de lectores dels meus grups són dones) aquest proper dijous. Ho dic de bon començament. No m’ha agradat. La lectura se m’ha fet una mica feixuga, poc emocionant, dispersa. M’ha costat acabar-lo i qualsevol motiu era bo per deixar-lo. Què voleu que us digui? Però un servidor és professional i s’ha preparat la sessió.

El personatge principal de la novel·la, l’Ethel, és una nena-noia contemplativa, una mica fava, de casa bona molt vinguda a menys que veu com els fets històrics que li han tocat viure (la ruïna familiar i l’arribada del nazisme a França, un amor estrany) van decidint i dibuixant el seu destí sense que ella hi faci gran cosa més que mirar-s’ho. Com veieu el tema ja està molt vist.

En realitat, el llibre té menys ficció que la que demanaria una novel·la i aquesta segurament és la mancança més gran que té. Perquè le Clézio (premi Nobel de literatura d’aquest any) ha volgut relatar una història familiar, en certa manera autobiogràfica. L’Ethel és la seva mare i s’ha hagut de contenir. Per mi, el personatge més interessant és la Xénia (el traductor l’accentua així, amb accent tancat) una noieta russa també vinguda a menys, però que decideix que la seva vida no passarà sense pena ni g¡òria. És el contrapunt de l’Ethel.

I l’altre personatge interessant és el pare de la protagonista, l’Alexandre, un “pàjaro” que, així que pot quan es mor el vell de la família, es ventila la fortuna familiar amb rapidesa i eficiència fins que queden a la més absoluta ruïna. Un crac pels negocis ruïnosos, entranyable.

Suposo que la gràcia dels Clubs de lectura és tenir opinions ben contraposades i poder-ne parlar.

Ho haveu vist?? La mare que el va parir!!

En la meva darrera entrada qüestionava el tema del referèndum de la Diagonal. No em pensava que la cosa podria donar per tant. Avui, després que el ZP m’hagi abaixat el sou un 5%, i no seré dels que em queixaré, veig amb estupor de quina manera es malgasten els diners de tots, aquesta colla d’impresentables. Llegiu aquesta notícia de La Vanguàrdia i sobretot, mireu el video de l’Hereu. Després, jutgeu.

Referèndum per la Diagonal… ara sí???

És curiós com poden canviar les coses amb només tres setmanes de diferència. Ara fa tres setmanes, el 25 d’abril, es van celebrar les Consultes populars en més de 200 municipis del país, on van ser cridades a votar gairebé dos milions de persones.  Tots sabem que la manera d’organitzar aquestes consultes va ser a través del voluntariat, la societat civil i l’entusiasme. I va anar molt bé. Va ser un dia bonic en el qual va votar un 25% de l’electorat. Van ser unes setmanes prèvies en què es van teixir complicitats i es va escampar i fer visible sense por un sentiment ben viu d’aquest poble. I un emprenyament ben fonamentat.

Els socialistes (almenys una bona part dels socialistes que conec) es van preocupar de desacreditar aquestes consultes. Eren aventures irresponsables, segons el president José, que es va quedar a casa. Se’n qüestionava la validesa (que ni els organitzadors no van plantejar en cap moment). “Patien” pel desànim i el cansament que podrien produir en la ciutadania consultes com aquestes, que qualificaven amb adjectius com “estèrils”, “inútils”, “il·legítimes” o “esbiaixades”.  I deien que la ciutadania no estava informada i que, per tant, votaven sense coneixement de causa. En fi, tots ho recordem.

Avui, tres setmanes després, comença el referèndum per decidir el futur de la Diagonal de Barcelona. Els mateixos arguments contraris es podrien aplicar també a aquesta consulta. A més a més, caldria afegir els diners (públics) que ha valgut i valdrà aquest referèndum. Jo no ho faré. Em limito a constatar que ara, tres setmanes després, els sociates estan entusiasmats amb la idea de consultar la ciutadania. Ara això fa modern. Ara no és una aventura irresponsable. Ens fan anuncis per la tele. Els resultats i la participació serà sobrevalorada. A més és un referèndum amb tres possibilitats de tria. Una cosa mai vista. I tot serà fantàstic…

Voleu passejar pel meu poble?

Des del Consorci Turisme Alta Anoia s’està fent una campanya que ofereix rutes (a peu, en bici, a cavall o com vulgueu) pels diversos pobles. Aquesta setmana ens ha tocat a Jorba. Com que em conec força bé els camins us he de dir que la ruta està molt bé. Descobrireu coses interessants! I si us perdeu, demaneu per mi.

Cliqueu sobre el logotip i us obrirà la ruta!

‘

OFERTA INTERESSANT

Pensada per dones (que són les úniques que llegeixen), aquesta oferta no es pot rebutjar de cap manera